Emergent.

 Empasso saliva i miro endevant,

ni tan sols m'has vist, però he sospirat.

Tres gots sobre la taula,

mig cor encès. 

Et pregunto com estàs i no respons.

M'amago dins la samarreta 

mentre no mires cap aquí.

Estàs massa callat,

i a mi això em fa massa por. 

Em pregunto si tornaràs

a ser el noi que alçava els braços,

somiant,

si tornaràs a explicar-me el que et fa feliç,

si t'abraçaré quan tinguis por,

si tornaré a saber de tu

quan ja no sàpigues què som

.

Beus massa ràpid,

jo ric mentre em preguntes si ja m'ha pujat.

Ja saps que l'alcohol a mi em torna boja,

per això ric amb un to trist -i tu m'ho notes-.

Em demanes perdó amb els ulls,

jo et dic en veu baixeta que no passa res.

En realitat sí que passa. 

Passa que t'he estimat com mai vaig estimar

i totes les ferides em van fer qui sóc avui.

El més curiós de tot és que he tornat just al lloc on et vaig verue per últim cop:

just en el punt on vaig decidir que mai més seria aquella noia que no tocava de peus a terra.

Vaig créixer quan vas marxar. 

Des d'aleshores em vaig prometre mai més somiar per sobre de les meves possibilitats.

I és això el que estic fent ara.

Aturar-me un moment abans d'il·lusionar-me.

Ja no em preocupen les coses que abans sí,

ja saps, aquelles ximpleries que ens feien pensar i pensar 

quan encara érem nens. 

T'enrecordes de la meva gelosia tonta?

Ara mai en tinc,

i no és perquè no m'importi,

és perquè créixer és adonar-te de que qui vol estar amb tu ho està,

que no hi ha lligams en l'amor,

que tot el que neix lliure es manté sa,

i tot allò que s'intenta emmagatzemar acaba morint. 

És possible que el dia que ens vam trobar,

quan vas mirar-me als ulls,

vas notar que portava ferides noves 

i que aquestes m'han fet una dona més lliure i més independent. 

No t'espantis.

No significa que no et necessiti,

ni tan sols significa que no trobés a faltar res,

només significa que he aprés a estar sense ningú,

sense cap persona que estigués al meu costat.

A mi, l'amor, ara, em fa por.

És una por que m'escalfa i em reprimeix,

una por que es fa dura, alguns cops,

una por que m'ha transformat en una persona menys afectuosa.

No sé si has trobat a faltar cap cosa de mi,

no sé si em reconeixes derrere de tota aquesta màscara de gel.

No sé si trobes en mi aquell suport que un dia va lluitar per mantenir-te a la superfície,

no sé si trobes mar als meus ulls,

si la meva esquena continua sent aquell mapa de constel·lacions

que utilitzaves per trobar-te quan la vida era dura i freda. 

Ni tan sols sé si encara tens el costum de llegir-me.

I no sé per què encara tinc el costum d'escriure.

No sé si tornaré a llegir-me a mi mateixa.

No sé per què motiu parlo amb un full en blanc,

ni per què quan estàvem a aquell llit,

aquella nit,

lluny de tot,

no et vaig abraçar tot el que volia.

No sé per què motiu tinc tanta por a mostrar-te res,

si tu no ets cap desconegut.

És possible que em faci por espantar-te.

És possible que hi hagi distància alguns cops,

que m'allunyi per si no em vols al teu costat.

Sempre les mateixes preguntes,

per les que encara no he trobat resposta:

Qui sóc jo per tornar a la teva vida?

Qui m'ha donat permís per tornar?

A vegades penso que m'he creuat per casualitat, 

que només t'he portat problemes.

Que ara mateix el que menys necessites es prendre decisions,

que has hagut de ser valent i explicar als que t'estimes que he tornat,

que no t'he demanat permís per apropar-me tant,

que m'he amagat als teus llavis 

i no t'he preguntat si em deixaves quedar-me a dormir. 

No has de quedar-te si no vols,

ni tampoc has de saber què vols exactament.

Ja em coneixes, probablement sóc sempre la que lluita fins al final,

encara si marxes.

Si te'n vas ho entendré. És comprensible.

És el que hauria fet tothom.

No has d'estar tan boig com jo,

no t'has de jugar el coll per mi.

Al cap i a la fi, si jo no t'hagués parlat potser mai més hauries sapigut res de mi,

potser mai més ens hauríem vist,

no ens hauríem apropat tant,

nos ens hauríem dit que ens vam trobar a faltar.

Ets tan lliure que mai et demanaré que et quedis amb mi. 

Probablement, al món hi ha més boges com jo disposades a donar-te ales en temps de tempestes.

M'agradaria que fossis feliç. I si no és amb mi,

m'agradaria que trobessis pau allà on el teu cor et demanés estar.

Desde que et vaig conèixer només he volgut això per a tu.

La gent té raó quan diu que les persones que estimen de veritat a algú només volen el millor per a ells. I tot i no saber què som o què serem, ni tan sols què volem ser, sí que sé què signifiques per a aquesta noia que s'ha transformat en una dona revolucionària. Ets la persona que va moure el meu món,  la persona que sempre vaig voler que estigués amb mi, a la meva vida, de qualsevol de les formes. Avui penso exactament el mateix. Avui, amb una cervesa a la mà, segueixo pensant això mentre et miro: <<Sigues sempre tu, petit, amb qui sigui, on sigui i com sigui>>.

Si et quedessis aquí,

sota aquest cel ple d'estels brillants i emergents,

recordaria a la perfecció aquell dia de pluja

- fa ja tant de temps-

en el que ens vam trobar sota dues caputxes.

Ja no som tan innocents,

però la teva veu no ha canviat gens.

I just en aquells petits records que vaig guardar un dia a la meva memòria,

trobo el que avui fa soroll,

una abraçada gran,

un petit tros d'aire

que encaixa amb les peces dels teus ulls aquesta nit.

Uns ulls que em repeteixen: <<tot anirà bé>>

mentre sona una cançó de Frank Sinatra.

Nits de pensar

o de deixar de fer-ho.

Depèn de com t'ho miris.

I les cerveses que portis.