És trist que t’hagis
oblidat de mi. És trist pensar-te i saber que tu ja no recordes els moments que
vam viure. Trobar-te a faltar totes les nits, estirar-me al llit, tancar els
ulls, i voler agafar un record i portar-lo al present. És trist que ja no pugui
tenir els teus llavis sobre els meus. Trist que ara estiguis a prop, però de
vegades tan lluny. Jo només vull saber què n’és de tu. Ja pots viure sense el
meu somriure? Jo encara penso en el teu quan tinc un dia trist. Però de res
serveix dir tot això, si cap cosa podrà canviar. Per què ha estat tan fàcil per
a tu? Per què tu no tanques els ulls i em penses? Per què tu no revius els
petons al teu cap i desitges fer-me un petó un cop més? Per què tu ja pots
mirar-me sense pensar en un ‘nosaltres’? Per què? Tan de bo jo pogués mirar-te
sense pensar que estàs més guapo que mai. Sense mossegar-me la llengua per no
dir-te que no he deixat d’estimar-te des de que vas decidir marxar.
Sóc incapaç de ser fort si et tinc a centímetres de mi. I en algun punt del passat, sé que tu vas sentir alguna cosa per mi. Encara i que ara no necessitis les meves forces, encara que ja no desitgis que vagi els divendres a veure’t jugar a futbol. Encara que ja no sigui per a tu la que vaig ser un dia. Encara que ja no necessitis parlar-me , i de res puguin servir les meves paraules. Encara i que ja no llegeixis res del que escric aquí. Encara que t’hagis oblidat de mi, de nosaltres.
Saps? Per mi el Port de Badalona és especial. I per mi, tots els llocs on vam estar, són uns records infinits, i tan bonics, que si ara tanco els ulls i els penso, puc distingir el teu somriure entre la gent, sentir el tacte de la teva mà, agafant la meva. I encara puc sentir el teu sabor als meus llavis. Perquè no ha passat un sol dia des de que vas marxar en el que jo no t’hagi trobat a faltar. Tot i que jo ja no estigui als teus pensaments. Tot i que hagi desaparegut.
Sóc incapaç de ser fort si et tinc a centímetres de mi. I en algun punt del passat, sé que tu vas sentir alguna cosa per mi. Encara i que ara no necessitis les meves forces, encara que ja no desitgis que vagi els divendres a veure’t jugar a futbol. Encara que ja no sigui per a tu la que vaig ser un dia. Encara que ja no necessitis parlar-me , i de res puguin servir les meves paraules. Encara i que ja no llegeixis res del que escric aquí. Encara que t’hagis oblidat de mi, de nosaltres.
Saps? Per mi el Port de Badalona és especial. I per mi, tots els llocs on vam estar, són uns records infinits, i tan bonics, que si ara tanco els ulls i els penso, puc distingir el teu somriure entre la gent, sentir el tacte de la teva mà, agafant la meva. I encara puc sentir el teu sabor als meus llavis. Perquè no ha passat un sol dia des de que vas marxar en el que jo no t’hagi trobat a faltar. Tot i que jo ja no estigui als teus pensaments. Tot i que hagi desaparegut.
And she will be loved.
M'ha encantat!!! es molt trist!
ResponderEliminaranims
A mi m'ha deixat bocabadada aquest escrit, m'ha identificat moltíssim, m'ha fet pensar en tots els moments que vaig passar amb ell, m´has fet tornar a sentir-lo al meu costat. Un beset:)
ResponderEliminar