Ja no podria

Et miro des de baix, però tu no m'has vist encara. No t'has adonat de res, però estic aquí. T’estiro del pantaló, tot dient: Eo¡ Que em veus? Però per tu els meus dits només han sigut trossos de cel, aire lliscant per les teves cames. He sigut un buf d’aire que s’ha escampat de seguida. Tant de bo m’estiguessis mirant, perquè t’explicaria tot allò que em comprimeix, allò que mai t’he dit, allò que em treu la son i m’estira dels braços quan tot va malament; tot i això m’imagino que estàs massa distret per adonar-te’n. Sospiro de forma nuclear, deixo que tot caigui pel seu propi pes i m’hi veig enroscada al terra, besant-me els genolls. Tant de bo m’haguessis escoltat. Rius amb algú, no sé qui és, perquè no puc veure res més enllà de les meves cames. Li estàs explicant que tot et va genial, que ara ets feliç, que res no t’impedeix marxar. Jo vull dir-te que et trobaré a faltar, però no em veus, però no m’escoltes. Intento cridar més, però només un fil estret i fràgil de veu comença i acaba la batalla. Són els tres segons més llargs del món. Quan et canses de riure, sospires. Sé què faràs a continuació: li explicaràs qualsevol ximpleria i buscaràs l’excusa perfecta per poder anar-te cap a casa. Sé que només penses en posar-te el pijama i veure algun vídeo que et faci desconnectar uns segons d’aquest estúpid món. Encara no em veus, oi? No passa res. Em portes enganxada a la cama esquerra, camines sense adonar-te’n. Puc sentir des d’aquí la música que escoltes. Quant en fa que no escoltes res tranquil? No acceleris tant, que encara t’atropellarà un cotxe! Sempre amb presses, no canviaràs mai. 

Quan arribes a casa no et treus ni la roba, sempre ho procrastines tot. Fins i tot les coses absurdes. El teu gos sí que m’ha vist, i em saluda. Que et pensaves, que t’estava fent el petó a tu? Ell sí que m’està escoltant. Li dic xorrades, ja saps, posant aquesta veu de carallot que se’ns posa a tots quan parlem amb els animals. Feia temps que no el veia. He de confessar-te que m’he posat una mica trista. Però no pateixis, no és pas culpa teva. Ja em coneixes, sempre amb una llàgrima als ulls esperant per sortir escopetejada. Quins records més feliços apareixen, de sobte, a la meva pell. Fins i tot aquells que creia oblidats. Només ha fet falta una mica d’amor – d’un gos- per poder alliberar tot allò que creia desat a un racó infinit de la meva memòria. Sóc més humana del que penso, suposo. Encara no em veus.M’he cansat de cridar-te, ara em quedo en absolut silenci, esperant el moment de tornar a casa. Sé que em queda poc temps per estar amb tu, tot i que tu no sàpigues que he vingut, aquest cop. Tant de bo pogués acomiadar-me, dir-te que no ha passat un dia en què no hagi pensat en tot allò que no vam poder fer. Parlar-te de viatges que no vam viure, de llits que no vam desfer. Vull explicar-te per què vaig anar-me’n, vull preguntar-te si tu també em trobaràs a faltar. Voldria que no marxessis. Voldria no marxar. Voldria que em veiessis. Voldria que pensessis en mi, tan sols un instant. Voldria confessar-te que un dia vaig creure que tu i jo ens estimaríem molt més temps del que vam poder estar junts, però no m’escoltes. Definitivament no ho fas. Jo he d’anar-me lluny, no et puc dir on, perquè em trobaries. He d’anar-me lluny de la teva olor, dels teus ulls, foscos, envidriats, del teu tòrax latent. Marxo perquè no em pots veure, marxo perquè si em quedo, tornaré a dir-te coses estúpides que vaig prometre mai tornar a pronunciar. Marxo per no dir-te que t’estimo, marxo perquè si t’ho dic un cop més, sé que el que marxarà seràs tu. I jo no podria veure’t caminar en direcció contrària a mi. Ja no podria.